Carta d’un fill/a a la seva mare

Carta d’un fill/a a la seva mare

Jun 24

25 de juny del 2012

Laia, a vegades m’agrada imaginar què ens diríeu, els nens de la teva edat, si poguéssiu: si tinguéssiu les eines, el llenguatge i no tinguéssiu por de decebre’ns… A vegades, m’imagino coses com aquesta…

Mare,

quan estàs amb mi, m’agrada que estiguis present: que no facis deu coses a l’hora i que no em parlis mentre estàs pensant-ne cinc més. M’agrada que hi siguis en cos i ànima no només perquè jo encara em penso que sóc el centre de l’Univers, sinó perquè quan estàs present, quan estàs veritablement amb mi, em sento més connectat/da a tu. Em sento més vinculat/da, més a prop i em recordes una cosa que jo ja sabia quan era dins el teu ventre: que som la mateixa cosa. Saber-ho, recordar-ho, em dóna força i em fa molt més fàcil després separar-me de tu quan has d’anar a treballar o m’he de quedar amb alguna altra persona. Per això et demano que malgrat que sé que has de fer moltes coses, que no t’és fàcil a vegades criar-me, que ho fas tan bé com pots i saps… que quan estiguis amb mi simplement, hi estiguis. Si estàs present, connectada a allò que estem fent, a allò que estem parlant, puc ser més jo. Em sento més segur/a, més estimat/da, més confiat/da i molt, molt feliç. No cal que em dediquis les 24 hores del dia perquè ja no sóc un bebè, però l’estona que vulguis jugar amb mi, si us plau, juga de veritat. L’estona que vulguis que et parli, si us plau, escolta’m de veritat, no m’interrompis, deixa’m expressar a la meva manera i amb les meves paraules…

Aquesta presència també te la demano quan jo tingui alguna d’aquelles reaccions que et costa encaixar. Quan m’enfadi, cridi i plori,  estigues també amb mi. No només al meu costat físicament, sinó que necessito saber que no em jutges, ni que et preocupes per si això és o no normal, o “hauria” de fer-ho. Em passen tantes coses al llarg del dia, sento tantes coses que no sóc capaç de digerir,… que a vegades exploto. I sí, puc explotar per una bajanada però perquè no puc més. És, per ara, l’única manera que tinc de treure això que em passa i em va bé perquè si estàs present, si et sento al meu costat simplement deixant que m’expressi i m’alliberi, quan m’ha passat puc tornar a ser feliç. Si, en canvi, sento que em jutges, que em qüestiones, que t’enfades, que em crides o em castigues… no només em sap molt greu haver-te decebut, sinó que a més, sento culpa i el pitjor de tot… tinc la sensació que no m’estimes. I sí… jo també sóc així. Sóc l’alegria, la simpatia i la bellesa a moltes estones i veig a la teva cara que estàs enamorada de mi, però també sóc la ràbia, la por, la tristesa, el plor i el crit a d’altres. Necessito que estimis totes les meves cares perquè no puc suportar que estiguis només amb mi a mitges.

Si amb el meu pare heu de comentar alguna cosa del que he fet, del que em passa, o del que compartiu o no amb la meva criança… si us plau, no ho feu a davant meu. M’afecta i em preocupen algunes coses de les que dieu i si esteu en desacord o necessiteu discutir, feu-ho quan jo no hi sigui. Us sentireu més lliures, jo no hauré de viure el vostre desencontre i no hauré de pensar que tot això, tota la discussió, és per culpa meva. Sou el que més estimo i sé que som el mateix… em desestabilitza veure que no aneu a la una.

Ja sé que estem tots aquí per aprendre. Ja sé que això de criar un fill, o dos, o tres, ha de ser de les coses més dedicades i difícils del món… Però recorda: Jo només necessito que hi siguis, present, i que m’acompanyis. No sóc tu. Sé que ho saps però també vull que ho recordis sempre: hauré d’aprendre coses que tu ja saps, me’n passaran d’altres que tu detestaràs però segurament perquè les he de viure. No visquis la teva vida a través meu, no projectis, no et pensis que el meu recorregut és una oportunitat per fer el teu més profitós, no creguis que jo sóc la teva oportunitat per realitzar-te o per fer que la teva vida valgui més la pena. La teva vida valia la pena ja sense mi. Tu ja ets prou també sense mi. Senta-ho i creu-t’ho perquè això et permetrà alliberar-me de les teves càrregues i simplement et podràs centrar a donar-me la mà. Res més. Ser-hi i donar-me la mà. Travessar el que la vida m’hagi de dur m’és molt més fàcil i agradable si, en els moments difícils, puc saber-te el costat. Aprenguem l’un/a de l’altre/a i vivim, connectats/des i presents. Així de fàcil, així de simple.

T’estimo.

El teu fill/a”


Comments (12)

  • EliMSha

    June 24, 2012, 4:24 pm

    Maravilloso. Lo comparto! Gracias!

    Respon
    • Míriam

      June 26, 2012, 7:34 am

      A ti! Besos.

      Respon
  • haydee

    June 24, 2012, 8:26 pm

    q bonitoooooooooooooooooooooo

    Respon
    • Míriam

      June 26, 2012, 7:34 am

      :)

      Respon
  • vanessa

    June 25, 2012, 12:30 pm

    me encanta haber leido esto hoy, necesitaba q alguien me recordara q es necesario “estar disponible”como tu sueles decir, pero al 100 por 100, no es el tiempo, es la calidad de ese tiempo lo importante, ultimamente quiero llevar demasiadas cosas por delante y no se puede… de verdad, muchas gracias por tus palabras de nuevo…se te ha echado de menos por aqui!
    besos.

    Respon
    • Míriam

      June 26, 2012, 7:37 am

      Hola, Vanessa.

      Muchas gracias. Sí, la calidad importa muchísimo pero no me malinterpretes… yo creo que en el tema de los niños, la cantidad también. El tiempo que pasamos con ellos es vital. Claro que tal y como están las cosas hay mucha gente que puede estar demasiado poco tiempo con ellos, pero sí importa también la cantidad de tiempo pasado juntos. Y cuanto más pequeños, más. Así lo veo yo… Y lo de estar presentes, vale para siempre; tanto si estamos todo el día juntos como si sólo los vemos media hora al día.

      Besos.

      Respon
  • lamamacorchea

    June 25, 2012, 2:58 pm

    Hermoso y cierto.
    Un abrazo

    Respon
    • Míriam

      June 26, 2012, 7:39 am

      Gracias guapa!!!

      Un abrazo

      Respon
  • Raquel

    June 25, 2012, 9:30 pm

    Quanta raó tens, Miriam. Per reflexionar una estona.

    una abraçada

    Respon
    • Míriam

      June 26, 2012, 7:39 am

      Una abraçada, Raquel

      Respon
  • encarni

    October 4, 2012, 6:20 am

    Casi em fas plorar recordant alguna vegada que m’he enfadat amb la Martina o aquelles ocasions en que no estic al 100%… aquest tipus de reflexions et desperten per dins. Gracies!!

    Respon
    • Míriam

      October 4, 2012, 7:49 pm

      Hola, Encarni!
      Celebro que llegir aquest post t’hagi anat bé… És important a vegades parar i ficar-nos dins de les seves sabatetes per veure com poden viure ells una realitat que no és la nostra…
      Una abraçada i gràcies per comentar.

      Respon